INTRODUCCIÓ

AD ILERDAM, POENAE TERRAM

En Caius galopava sense mirar enrere, altiu, desafiant el camí desconegut. El seu cavall i ell eren un tot compacte que sempre titllava l’horitzó.

Els companys de viatge, un grup de soldats d’infanteria, des del primer dia que van partir de Roma especulaven sobre la sort d’aquell cavaller que ben just havia pronunciat quatre mots en la setmana que duien de camí.
Tot un cavaller a l‘exili? L’enveja alhora que el respecte els feia rumiar i oblidaven així la seva amarga culpa. La que els allunyava de la família estimada per als que en tenien. La que els duia lluny de les tavernes romanes per als qui no tenien qui els estimés.

Algú més agosarat s’atreví a especular que l’havia vist prop del Cèsar en una campanya a les Gàl•lies i uns van córrer a afegir que hauria faltat a l’honor del capitost, altres apostaven que es tractava d’un assumpte obscur. Els últims encara no s’havien pronunciat perquè el que pensaven era massa fort per dir-ho en veu alta. Cap d’ells, però, s’havia atrevit a preguntar-li-ho.

En Caius digeria a poc a poc la seva ingrata tristesa. Encara no entenia per què. Què havia disgustat tant el Cèsar? Després de tantes campanyes militars viscudes junts, amb triomfs i derrotes, amb estratègies encertades i errors malaguanyats, per què ara? Per què en Cèsar l’exiliava a Ilerda, terra inhòspita i salvatge, submergida en la boira cinc mesos l’any? A ell, un romà acostumat a l’urbs més moderna de totes, al sol, als jocs, a l’amfiteatre, a les vel•leïtats romanes? I sobretot, als seus companys erudits i cultes? Per què? Cèsar no li havia volgut donar cap explicació. Un missatger del consolat va ser qui li va fer arribar l’ordre, segellada per l’anell que tants cops havia besat en humil admiració.